Any 2000

"Excel.lències, Senyors membres i responsables d’Europa.

Tenim l’honorable plaer i la gran comfiança d’escriure aquesta carta per parlar-vos de l’objectiu del nostre viatge i del sofriment que patim els nens i els joves d’Àfrica.

Però, abans de res, volem presentar les nostres salutacions més delicioses, adorables i respectuoses amb la vida. Amb aquest fi, siguin vostès el nostre recolzament i la nostra ajuda. Són vostès per a nosaltres, a l’Àfrica, les persones a les que hem de demanar socors. Els supliquem per l’amor al seu continent, pel sentiment que vostès tenen envers el nostre poble i, sobretot, per l’afinitat i l’amor que tenen pels seus fills als que estimaran tota la vida.

(…) Senyors membres i responsables d’Europa, és a la seva solidaritat i a la seva bondat a la que cridem pel socors d’Àfrica. Ajudeu-nos. Patim enormement a l’Àfrica, tenim problemes i mancances en el terreny dels drets del nen.

(…) Escrit per dos nens guineans. Yaguine Koita i Fodé Tounkara".

Recordes els dos estudiants de Guinea-Conakry?. Tenien 14 i 15 anys. Van morir congelats en el tren d’aterratge d’un avió que els portava, clandestins, a la rica i educada Europa amb aquesta carta sota el braç. Però són molts més els que moren en un frustrat viatge per abandonar la pobresa, tractant d’escapolir l’escomesa d’intolerants i de Lleis que regulen o qüestionen Drets Universals.

Hem de posar-nos a plorar?

De res no ens val l’enyor o la complanta,

ni el toc de displicent malencolia

que ens posem per jersei o per corbata

quan sortim al carrer. Tenim a penes

el que tenim i prou: l’espai d’història

concreta que ens pertoca, i un minúscul

territori per viure-la. Posem-nos

dempeus altra vegada i que se senti

la veu de tots solemnement i clara.

Cridem qui som i que tothom ho escolti.

I en acabat, que cadascú es vesteixi

Com bonament li plagui, i via fora!,

Que tot està per fer i tot és possible.

Fragment d’Ara mateix, de Miquel Martí Pol

Em pregunto si fem alguna cosa bé…

“Em pregunto per què faig això”, diu en Charlie Brown després de permetre que l’equip contrari s’avanci 200 a 0, “em pregunto per què estic aquí dia radera dia perdent tots aquests partits de bèsibol. Per què ho faig?”

“Segurament perque et fa feliç”, respon la resabuda Lucy Van Pelt.

Potser d’això es tracta, d’adonar-se que moltes coses de les que fem ens fan feliços. I que sabem exportar-ho. Només ens falta una mica més de convicció i de decisió. Som-hi!!!

Ara que sembla que amb el tombant del nou any s’obre una nova vida, tenim l’ocasió de renovar el nostre compromís personal, de disciplinar la necessitat per poder ésser lliure, com deia Sampedro, de fer tot allò que hem volgut fer i de les que la vida quotidianna ens allunya. Saps que en aquest viatge comptes amb mi, i que, si mai em despisto, tens autoritat per arrosegar-me.

Que tinguis unes Bones Festes i un Molt Bon Any 2,000. Oriol Rius.