Any 2016

Sempre ens quedarà Paris.  Casablanca (1942)

El nostre romanticisme ens ajuda a recordar el que diu en Bogart a la Bergman, però la nostra memòria selectiva potser ens fa oblidar la pregunta que ella fa just abans: i que serà de nosaltres?

El difícil balanç entre responsabilitat i romanticisme. El seny i la rauxa. I és que el coratge no sempre és tirar pel dret en una estratègia de regat curt; sovint acabes amb els nassos a terra...

A canvi, la força de la voluntat àmpliament treballada i acceptada és imbatible. Fa uns mesos, a la commemoració dels cinquanta anys de la marxa de Selma, el President Obama deia més o menys això:

De tant en tant necessitem parlar alt i fort, sacsejar l’status quo. Això es el que ens fa únics. Perquè Selma ens ensenya que Amèrica no és el projecte d’una sola persona, sigui qui sigui. Perquè la paraula més poderosa en democràcia és la paraula nosaltres.

I nosaltres, com més diferents, millor. No posem portes on no han de ser-hi, obrim-les perquè tothom hi pugui ser partícip:

Oh, benvinguts, passeu, passeu.

De les tristors en farem fum.

A casa meva és casa vostra,

si és que hi ha cases d’algú.

Jaume Sisa

T’espero a casa. Allà on sigui i es digui. Serem pacíficament nosaltres.

Una abraçada,

Oriol Rius-Sabaté

New York, desembre 2015