Felicitacions Anyals i altres escrits

“Salid y disfrutad” com a filosofia de vida. Sortir , donar el pas endavant, ser atrevit, buscar-se reptes a la vida. A llarg termini, però també en el regat en curt. Deixar de ser ploramiques i conformista, passar pàgina i tornar a començar quan les coses no surten bé. Gaudir la vida i el seu immens privilegi. Ens ha tocat a nosaltres viure-la, i això ja és un regal que hauríem d’agrair cada dia. Però a més, si les coses van bé, el següent pas ha d’ésser amb orgull, de reconeixement a tots els altres anteriors; mai un pas poruc, dubitatiu, insegur... A risc que s’interpreti supèrbia, la convicció és una bona companyia en qualsevol viatge. I és que Johan Cruyff i el seu futbol ens han fet passar-ho bé a milions d’afeccionats a l’esport, però la seva manera d’entendre la vida ens ha canviat la nostra radicalment a un bon grapat de catalans. En un momento dado , millor que siguem feliços. Gràcies Johan. Oriol Rius New York, Març 2016

Sempre ens quedarà Paris.   Casablanca   (1942) El nostre romanticisme ens ajuda a recordar el que diu en Bogart a la Bergman, però la nostra memòria selectiva potser ens fa oblidar la pregunta que ella fa just abans: i que serà de nosaltres? El difícil balanç entre responsabilitat i romanticisme. El seny i la rauxa. I és que el coratge no sempre és tirar pel dret en una estratègia de regat curt; sovint acabes amb els nassos a terra... A canvi, la força de la voluntat àmpliament treballada i acceptada és imbatible. Fa uns mesos, a la commemoració dels cinquanta anys de la marxa de Selma, el President Obama deia més o menys això: De tant en tant necessitem parlar alt i fort, sacsejar l’status quo. Això es el que ens fa únics. Perquè Selma ens ensenya que Amèrica no és el projecte d’una sola persona, sigui qui sigui. Perquè la paraula més poderosa en democràcia és la paraula nosaltres . I nosaltres , com més diferents, millor. No posem portes on no han de ser-hi, o

Siempre nos quedará Paris.   Casablanca   (1942) Nuestro romanticismo nos ayuda a recordar lo que le dijo Bogart a la Bergman, pero nuestra memoria selectiva quizá nos hace olvidar la pregunta que ella hace justo antes: ¿Y qué será de nosotros? El difícil   balance entre responsabilidad y romanticismo. Y es que el coraje no debería suponer sacar pecho o lanzar órdagos; ello conllevaría siempre el riesgo de echar por la borda cualquier propuesta. Incluso las románticas... En cambio, la fuerza de la voluntad ampliamente trabajada y consensuada es imbatible. Hace unos meses, en la conmemoración del cincuenta aniversario de la marcha de Selma, el Presidente Obama decía más o menos esto: No fue un choque de ejércitos, sino de voluntades; una lucha para determinar el verdadero significado de América. Y gracias a esos hombres y mujeres, finalmente triunfó la idea de una América justa e incluyente, de una América generosa. Es la idea de generaciones de ciudadanos que creye

We’ll always have Paris.   Casablanca   (1942)   It may be good to keep in mind a romantic idea when there are no viable alternatives to make them real. I just hope in 2016 you will find yours and make it happen. Best wishes, Oriol Rius-Sabaté New York, December 2015 PS:   Let me share with you a piece of what I consider the most beautiful speech I have heard in 2015: It was not a clash of armies, but a clash of wills; a contest to determine the true meaning of America.  And because of men and women (…), the idea of a just America and a fair America, an inclusive America, and a generous America -- that idea ultimately triumphed. It’s the idea held by generations of citizens who believed that America is a constant work in progress; who believed that loving this country requires more than singing its praises or avoiding uncomfortable truths.  It requires the occasional disruption, the willingness to speak out for what is right, to shake up the status quo.  That’s