Felicitacions Anyals i altres escrits

La inspiració existeix, però ha de trobar-te treballant . Pablo Ruiz Picasso Correm el risc de baixar els bra ços arrossegats p el pessimisme generalitzat que ens domina darrerament. L'abús d'informació que processem per cada cop més vies conforma la nostra veritat, a la que ens avenim per falta de temps d’analitzar-la o per no gosar anar contracorrent. Hauríem de fugir de veus apagades, i donar un pas més per tractar d’aixecar el demà: No és el crític qui compta, ni qui assenyala com ensopega l'home fort o on podria haver-ho fet millor qui intenta crear quelcom. El crèdit pertany a l'home que baixa a l’arena, que té el rostre desfigurat per la pols i la suor i la sang, que lluita amb valentia, que s'equivoca, i que es queda curt una i altra vegada; perquè no hi ha esforç sense error i deficiències. Però qui realment s'esforça per deixar un llegat, qui coneix l’entusiasme, la gran devoció, qui es dedica a una causa digna, és qui, en el millor dels casos,...

La inspiración existe, pero tiene que encontrarte trabajando . Pablo Ruiz Picasso Corremos el riesgo de bajar los bra zos arrastrados por el pesimismo generalizado que nos domina últimamente. El abuso de información que procesamos cada vez por mayores vías conforma nuestra verdad, que aceptamos por falta de tiempo para analizarla o por no querer ir contracorriente. Deberíamos huir de voces derrotistas y dar un paso más para levantar el mañana: No es el crítico quien cuenta, ni quien señala cómo tropieza el hombre fuerte o qué podría haber hecho mejor quien actúa. El mérito pertenece al hombre que está realmente en la arena, cuyo rostro está desfigurado por el polvo y el sudor y la sangre, que lucha valientemente; quien se equivoca, y se queda corto una y otra vez, porque no hay esfuerzo sin error y deficiencias. Pero quién realmente se esfuerza por dejar un legado, quien conoce el entusiasmo, la gran devoción, quien se dedica a una causa digna, es quien a lo mejor conoce al f...

No és la més forta de les espècies la que sobreviu, ni tampoc la més intel·ligent. L ’ espècie que sobreviu és la que s ’ adapta millor al canvi. Charles Darwin Els animals desenvolupen els sentits que els permeten sobreviure fins i tot als tsunamis. Els humans, per tossuts, porucs o despreocupats, ens resistim a anticipar-nos a res que no sigui evident. Un cop més, víctimes de la resistència absurda a canviar res, com si tot hagués de perllongar-se eternament, ens trobem sorpresos en una espiral de negativitat, sense idees ni eines per sortir-ne. I amb l ’ actitud que ens descriu el poeta com un pobre recurs, sovint repetit: Viuré, si em vaga encar de viure, supervivent d'un cant remot. Viuré amb la cella corrugada contra les ires, contra el llot. Viuré dreçant-me com un jutge, només mirant, sense dir mot. Com la paret en el seu sòtol, com una pedra en el seu clot. “ SI EM VAGA …” , de Josep Carner Sortirem endavant. Al final en...

No es la más fuerte de las especies la que sobrevive, ni tampoco la más inteligente, sino la que mejor se adapta al cambio. Charles Darwin Los animales desarrollan los sentidos que les permiten sobrevivir incluso los tsunamis. Los humanos, por tozudos, miedosos o despreocupados, nos resistimos a anticiparnos a lo que no sea evidente. Una vez más, víctimas de la resistencia absurda a cambiar lo que conocemos como si fuera a prevalecer eternamente, nos encontramos absorbidos por un torbellino de negatividad, sin ideas ni instrumentos para escapar. Y eso que nos lo advirtió el poeta: De un tiempo a esta parte el infinito se ha encogido peligrosamente. Quién iba a suponer que segundo a segundo cada migaja de su pan sin límites iba así a despeñarse como canto rodado en el abismo. “EL INFINITO”, de Mario Benedetti Saldremos adelante. En el tiem...

El progrés és impossible sense canvi, i aquells que no saben canviar d ’ opinió no són capaços de canviar res. George Bernard Shaw Deixem enrere un any molt difícil i ens aboquem a un altre al qual, malauradament, és massa fàcil endevinar els problemes. Amb tot, és l ’ oportunitat de construir el futur. I tot i que serà inevitable gestionar-lo a curt termini, seria irresponsable no dissenyar amb més perspectiva el país que ens ha de permetre viure sense falsos miratges. De peus a terra i, si cal, enfangats fins als genolls. Som al mig de l'hivern: ahir glaçava, demà les neus blanquejaran la serra. La primavera és lluny del temps endintre, pro un dia com avui n'és la promesa. Fragment de Les minves del gener – Joan Maragall “Tot Per Guanyar”, d eia la samarreta que vestien els jugadors del Barça el dia després de guany...

El progreso es imposible sin cambio, y aquellos que no pueden cambiar de opinión no pueden cambiar nada. George Bernard Shaw Una vez más cerramos un año difícil y nos toca abrir otro al que, desgraciadamente, es demasiado fácil adivinarle los problemas. A pesar de ello, nos trae una nueva oportunidad de construir el futuro. Y aunque será inevitable gestionarlo a corto plazo, sería irresponsable no diseñar el futuro que debe permitirnos vivir sin falsas burbujas. Con los pies en el suelo y barro hasta las rodillas si es necesario. En el corazón de todos los inviernos Vive una primavera palpitante, Y detrás de cada noche, Viene una aurora sonriente. Khalil Gibran “Todo Por Ganar”, podíamos leer en la camiseta que vestían los jugadores del Barça después de ganarlo todo en el 2009. Sólo el siguiente reto merece nuestra atención; sólo el que sabe mantener intacta la ilusión tiene posibilidades de ganar. Y quién gana es quién siempre busca mejorar. Ni orgullos estériles ni actitudes ...

Per l´Anna Mª : Diuen que la vida continua, àdhuc la vida dels morts, però diuen que és llarg i costós esbrinar quina part de les persones se l´enduu el temps i que poques vegades ens aturem a pensar quant de nosaltres hi ha dels altres. Ningú dels que això diuen coneixia la meva tieta. La meva tieta que ha hagut de deixar-nos per tal de que la recordèssim amb la seva millor imatge: una imatge càlida i tranquila, receptora, generosa i pacífica. La imatge d´algú que no demanà mai res més del que tingué, ni exigí de ningú res més d´allò que sabien donar. La meva tieta, la teva mare, em brindà l´escena més terriblement bonica que he viscut, quan un marrec que ambdós estimàvem molt l´agredí alhora que ella ja el perdonava. Girà cua i marxà sense dir res. Com ara. Jo voldria saber-ne agafar el testimoni. l´Oriol, Madrid 19/6/97