Any 2013
“¿Qué más podemos pedirle a una mañana de domingo que una carrera por el parque con un amigo?”
Carlos Gil Passolas (Calatayud 1947–Pamplona–New York–Benalmádena 2012)
Tornar a gaudir de les petites grans coses, com ens deia el Carlos sovint. Tocar de peus a terra, sense mai arrossegar-los; pujar muntanyes i estirar-se a l’herba fresca a menjar-se un entrepà; passar la tarda amb un bon llibre o perdent al dòmino amb els amics...
Massa vegades pensem en la felicitat com a port d’arribada, com un premi al final del camí; i si ens equivoquem? Fer-nos acompanyar de la felicitat en el viatge vital és potser una millor estratègia. També sembla creure-ho així el poeta:
No deixis que acabi el dia sense haver crescut una mica, sense haver estat feliç,
sense haver augmentat els teus somnis.
No et deixis vèncer pel desànim.
No permetis que ningú et robi el dret a expressar-te, que és gairebé un deure.
No abandonis l’anhel de fer de la teva vida alguna cosa extraordinària.
No deixis de creure que les paraules i les poesies sí poden canviar el món.
Passi el que passi la nostra essència està intacta.
Som éssers plens de passió.
La vida és desert i oasi.
Ens derroca, ens fa mal, ens ensenya,
ens converteix en protagonistes de la nostra pròpia història.
Tot i que el vent bufi en contra, la poderosa obra continua:
Tu pots aportar-ne una estrofa.
No deixis mai de somiar, perquè en somni l'home és lliure.
No caiguis en el pitjor dels errors: el silenci.
La majoria viu en un silenci espantós.
No et resignis.
Fuig.
“Faig ressonar els meus salvatges gemecs pels sostres del món”, diu el poeta.
Valora la bellesa de les coses simples.
Es pot fer poesia bonica sobre petites coses,
però no podem remar en contra de nosaltres mateixos.
Això transforma la vida en un infern.
Gaudeix del pànic que et provoca tenir la vida per davant.
Viu-la intensament, sense mediocritat.
Pensa que en tu està el futur i confronta la tasca amb orgull i sense por.
Aprèn dels qui puguin ensenyar-te.
Les experiències dels qui ens van precedir, dels nostres “poetes morts”,
t'ajuden a caminar per la vida
La societat d'avui som nosaltres: Els “poetes vius”.
No permetis que la vida et passi sense que la visquis…
Fragment de “NO T’ATURIS”, atribuït a Walt Whitman.
Ànim, la vida continua essent meravellosa. Espero tenir moltes oportunitats per seguir gaudint-la amb tu.
Una bona abraçada,
Oriol Rius
New York, desembre 2012
Comments
Post a Comment